CAT + ENG
Oxalá
Instal·lació vídeo, estrena en Europa
CAETANO DIAS
Caetano Dias presenta per primera vegada en Europa, Oxalá, un vídeo d’una aparent simplicitat, que amaga un rerefons carregat de matisos que es van descobrint a mesura que l’ull es fixa en la imatge.
El vídeo fou filmat íntegrament en un bar de Salvador de Bahia on l’artista es trobava gravant i on casualment va aparèixer, en un estat d’avançada d’ebrietat, un cura negre que es posà a ballar espontàniament candombe -un ball originari de l’Àfrica practicat a Uruguai, Brasil i Argentina- davant la càmera. Copsat per la intensitat de l’escena es decidí a treballar-la, tardant un any sencer en editar el vídeo.
Des d’un principi Dias ens mostra un joc de contraris. Partint de la serenitat que atorguen el blanc i negre, ens presenta un personatge d’un tamís cultural molt allunyat de l’elitisme associat a la música clàssica que l’acompanya (preludi de la Suite nº2 de Bach). D’aquesta manera posa de relleu els mites socialment apresos sobre la identitat cultural, així com la capacitat de la música per influir en la percepció de la imatge.
Per altra banda, l’efecte de desdoblament creat en la figura del cura, que acaba per adquirir un aspecte fantasmagòric, i l’alentiment forçat de la imatge, que provoca que coexisteixin dos ritmes diferents al vídeo (el sonor de Bach i el visual del candombe), fan que la percepció de l’espectador es vegi alterada.
El resultat final del vídeo és arrítmicament harmònic, un conjunt per contrast agradable a la vista i a la oïda.
Agnès Font
Barcelona, Octubre 2010
Concert per a 3 radios i gotes d'aigua
Instalación in situ, 2003, estrena en Espanya
ARNO FABRE
La instal·lació d’Arno Fabre és senzilla. Es composa bàsicament de tres ràdios amb els cables dels altaveus seccionats, sobre els que hi degoteja una aixeta. Les gotes d’aigua, al caure, restauren momentàniament el contacte elèctric, provocant que les ràdios difonguin vibracions sonores, fragments d’àudio. L’elecció de les emissores i la freqüència de la caiguda de les gotes són les que determinen les composicions, que resulten ser aleatòries i inconstants. El conjunt visual és d’una estètica rudimentària, una barreja de coure, plàstic, aigua i electricitat.
L’orella humana, educada per a trobar un sentit, una lògica al que escolta, s’enfronta amb aquest artefacte a un discurs sonor contrari al que està acostumat. Els fragments de frases, de cançons, de silencis, acaben per crear una espècie de poesia sonora carregada d’informació inconnexa, inabastable i agradablement desconcertant. L’espectador emprèn d’aquesta manera un viatge per un món d’idees fugaces, de sentiments volàtils.
El més sorprenent d’aquesta instal·lació és el fet que sigui la gota d’aigua, associada a la pluja i a la aparent aleatorietat de la naturalesa, la que defineix el ritme d’allò propi de la creació humana com són les paraules o la música. És el capritx de les gotes d’aigua doncs, el que composa la melodia d’aquesta orquestra, com si la naturalesa per sí mateixa tingués un esperit musical.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010.
Temps japonais
vídeo de telèfon mòbil, 70', 2008
Estrena en Espanya
Jean-Charles Fitoussi
Jean-Charles Fitoussi ens presenta, amb motiu del Festival Lilliput, Temps Japonais, pel·lícula filmada a través del telèfon mòbil durant la residencia artística que efectuà a la Villa Kuojyama a Kyoto (Japó) l’any 2008.
Fitoussi ens mostra una visió particular del Japó, la d’un europeu en una ciutat asiàtica. La pel·lícula s’estructura en un mosaic d’escenes de durada variable sense un fil conductor clar, peculiaritat que li ve donada pel mètode de treball poc habitual que utilitza. Aquest, consisteix en filmar l’existència que l’envolta deixant-se guiar per l’atzar per més tard trobar-ne un nexe d’unió, encadenant les imatges reals amb seqüències significatives de documentals sobre la guerra o de pel·lícules rellevants de la història com són La Vía Láctea de Buñuel, Una dona casada de Godard o el Setè Segell de Bergman, entre d’altres. D’aquesta manera el film condueix a l’espectador per entre un joc de referències que oscil·la entre lo real i la ficció, quedant-ne la seva interpretació al nivell personal.
Un altre tret curiós de la pel·lícula és la subtitulació, que se’ns mostra en aparença incongruent amb la imatge que l’emmarca. El cineasta presenta persones corrents en situacions quotidianes mantenint converses d’índole metafísica, existencial o surrealista “Visca el que és”, “L’existència està per tot arreu. Que fascinant!”, “Va vostè dins d’aquesta realitat?”. Aquesta sobreimposició dels diàlegs imaginats per l’autor, acaba per deixar oberta la possibilitat de que siguin talment reals, recreant una atmosfera curiosa i agradable.
Fitoussi guarda una distància amb el que filma, aquella necessària per accedir al nivell de reflexió. No obstant, acaba per dipositar una certa ironia i una certa amabilitat en la composició final dels retalls d’existència.
Agnès Font
Barcelona, novembre 2010
The Living Book
Creació in situ, primera intervenció a l’espai públic d’Espanya
ANDREAS KAUFMANN
En aquest bar es projecta un comptador de 8 dígits que recorda vagament a un rellotge, doncs exerceix la mateixa funció, però amb la particularitat que mesura el temps d’una manera diferent. Cada 15 segons s’augmenta al següent valor numèric, resultant que finalment un minut té 4 unitats de temps i no 60, una hora té 240 unitats enlloc de 3.600 etc.
El temps és l'escala en la que es succeeixen els esdeveniments, existint una correlació clara i directa entre el temps i l’experiència vital. L’individu es veu afectat doncs per aquesta convenció en la seva manera de pensar i de viure.
Aquesta instal·lació vol posar de manifest la dicotomia dels temps existents: l’objectiu i el que s’experimenta, el real i el percebut. Anant una mica més enllà, l’autor ens fa reflexionar sobre la dicotomia que formen la vida i la representació de la vida.
Fer participar als clients del bar d’una mesura alternativa de temps és propiciar que es replantegin les seves pròpies estructures associatives, podent transportar-los a una experiència particular, la de posar en dubte el seu rellotge interior, en un ambient relaxat i distès que propicia la reflexió.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010.
World Wide Kiosk
29 dies de programació musical amb 45 DJs
David Kls Beats
Me crié en Santiago de Compostela en una casa vieja de la Rua Nova, en cuyo portal había un quiosco de prensa donde me podía quedar horas maravillado por los tebeos, revistas, caramelos, e incluso algún que otro cassette o los incipientes coleccionables. Para mí era una pequeña ventana hacia el exterior, hacia un mundo que desconocía.
Ahora internet se ha convertido en esa ventana, e incluso nos permite ir más allá. Nos ofrece la posibilidad de ver un concierto, escuchar una sesión de música, incluso hacer una fiesta online, cada uno desde su casa, en su estudio, en diferentes países. El objetivo de WWK es devolver toda esta información al lugar donde yo la descubría cuando era pequeño... el quiosco.
El quiosco se convertirá en una cadena de streaming de sesiones de dj´s o lives de todo tipo de estilos, países y artistas. Pero será una vía de doble dirección, ya que también enviaremos a la red lo que estemos cocinando dentro de los quioscos Liliput de Barcelona con artistas de la ciudad. Me gustaría ver la cara de un niño mirando el quiosco y viendo por primera vez que existen muchas cosas por ver ahí fuera, aunque seamos realistas...ahora ya nacen muy espabilad@s.
Kls Beats (Ababol Party)
Barcelona, 7 de septiembre de 2010.
Un festival internacional de música electrònica dins un quiosc.
El quiosc de Bonssuccés 13 és conceptualitzat com una finestra oberta a l’exterior, per on veure i ser vist, per on escoltar i ser escoltat. En contraposició a l’espai reduït que constitueix, durant uns dies la música viatja a arreu del món a través d’una connexió permanent via streaming live.
Per una banda, djs de Barcelona actuaran en directe des del propi quiosc, sent emesos per diferents canals d’internet. Per altra banda, es projectaran les imatges en directe de djs posant música des d’altres ubicacions internacionals, que podran ser observats mitjançant una pantalla ubicada a peu de carrer. A més, existeix la possibilitat de comunicar-se amb tots ells a través del xat.
Un dels objectius de la programació de KLS BEATS és el d’obrir una porta als artistes, demostrant que existeixen formes alternatives a les convencionals, de més difícil accés, de mostrar al públic allò en el que treballen a porta tancada.
El fet d’utilitzar un espai en desús com és un quiosc posa en evidència la contradicció existent entre la infrautilització d’alguns espais de la ciutat i les dificultats amb les que es veuen molts artistes per trobar llocs on desenvolupar obertament la seva creativitat, és a dir, on compartir-la.
Així doncs, amb aquesta instal·lació es reivindica l’alliberament d’espais morts dins un mercat immobiliari tancat i definit per paràmetres marcadament econòmics, a l’hora que s’expressa la necessitat de trobar una sortida al treball i la il·lusió dels creadors que s’enfronten a uns circuits comercials limitats. En aquest sentit es vol posar de manifest que existeixen formes diferents de concebre el model de ciutat, d’entendre i d’utilitzar els espais que ofereix.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010.
MIRYAM MARIBLANCA
&
DIEGO CAMPOS
MIRYAM MARIBLANCA & DIEGO CAMPOS ens presenten una adaptació de l’obra original “Triste Ego” pensada especialment per al reduït espai escènic del Festival Lilliput: el quiosc.
Partint d’aquesta circumstància particular, es dóna peu a la reflexió sobre la utilització convencional dels espais, dividits en les esferes publiques i privades, de l’home i de la dona, i es proposa un canvi en el seu ús, una ruptura dels binomis. El discurs de l’obra discorre doncs per entre les concepcions apreses socialment, preestablertes i aparentment irrefutables, invitant finalment a l’espectador a trencar les normes, a buscar altres maneres de ser i de representar-se.
L’obra s’estructura en tres esquetxos. Durant el primer els ballarins prenen un te al carrer, posant de manifest la possibilitat d’invertir les esferes privades i públiques. En aquest primer moment, els ballarins encarnen, a traves de la roba, el rol masculí.
El segon acte recrea una festa, que es desenvolupa a la porteria, transformant un lloc de pas en un espai lúdic. Els ballarins es canvien de roba i s’embelleixen. En aquest acte es pretén cridar l’atenció sobre la importància que es dóna al vestir i sobre la banalitat existent en el món de la nit. S’evidencia el patent culte al cos i a la vestimenta de la nostra societat, que arriba a ratllar el patetisme, i que condueix més tard a la infelicitat i al buit existencial.
A l’últim acte és quan els ballarins es vesteixen amb la roba amb la que es senten més còmodes, representant el retrobament amb un mateix, amb l’ego essencial, a través de la soledat.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010.
Instal·lació de llum, 2010
ANNETTE MERRILD
La instal·lació Awakening (Despertant) es serveix d’un mitjà tan inquietant, bell i pur com la llum per desviar l’atenció del vianant que passeja tranquil·lament i que, de manera inesperada, es veu sorprès i atret per una projecció lumínica que sorgeix al seu pas. Aquesta, l’obliga a preguntar-se’n el seu significat i a prendre consciència de l’existència del desusat quiosc. El transeünt es converteix des d’aquest moment en espectador.
Així doncs, la instal·lació funciona com un mitjà per a fer reflexionar al vianant ocasional sobre la història oblidada del quiosc, en un nou context en el que les ciutats tendeixen cada vegada més a homogeneïtzar-se globalment, a perfilar-se seguint uns criteris estètics definits pels principals agents econòmics. Molts edificis són enderrocats i substituïts per d’altres més funcionals, molts espais cauen en desús i passen a ser oblidats. Les ciutats van perdent gradualment la seva personalitat, el seu encant original i els seus vestigis que ens parlen del passat.
La llum representa el despertar de l’ànima del quiosc, la vida viscuda i per viure d’un espai en fragilitat, en definitiva, l’esperança de fer-lo reviure.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010.
24-Hour Bed (Biography For A Window)
instal·lació (llit)
ANNETTE MERRILD
24-Hour Bed is an interactive art performance, where you the audience may help create the work and reinforce its message. As an experimental installation, 24-Hour Bed uses the platform of the artistic system to expose one of the harsh realities of the social system here in Barcelona.
5 years ago when I first moved to Barcelona I was fortunate enough to have a great start here as an immigrant. Danish, blond, happily married and a Mum of two, my family and I moved straight into a new home in this beautiful city. However, upon looking for my art studio I was met head on with the bleak reality that this was far to be the case for everyone new to Barcelona. When looking around prospective studio spaces around the City I was confronted to 24-hour beds also known as hotbeds. In these local spaces homeless people were living sometimes up to 40 at a time. These grimy spaces are divided into tiny rooms with only one bed to sleep in, which is only occupied by the same person for 8 hours at a time. The bed constantly remains warm from the previous occupants body heat, hence the hotbed.
Appreciating the beauty of this city should not prevent us from acknowledging the disparity of cultural and economic backgrounds coexisting, here and now, in the middle of the touristic area. By inviting the public to become part of this performance and sleep in the 24-Hour Bed I intend to make people aware of their fellow citizens and the fragile harmony of our collective existence. The Festival Lilliput has given us a platform to deliver a message from an aesthetic perspective: that we can speak out together to expose the problems of this city, namely the housing crisis and the growth of homeless people.
Annette Merrild
Barcelona, September 2010.
Xóchitl. Una històrie d’amor en tres quioscs
Instal·lació, 2010
JEAN-PHILIPPE PEYNOT
I. XÓCHITL: quan l’amor s’intueix.
c/ Bonsuccés, 12
Inscrit al vidre de l’aparador es mostra el text d’una pàgina que ha estat triada a l’atzar d’un llibre sense títol, on hi destaca un nom de dona, Xóchitl, que es repeteix de forma obsessiva. Desconeixem qui és Xóchitl, què fa, on és, qui és que la desitja. A través del text s’entreveu l’aparador, que està replet d’objectes d’uns colors vius i cridaners que composen un quadre d’un fetitxisme alegre. Aquests objectes ens parlen del món femení, així com de la recreació masculina del món femení. Una línia del text s’escapa del marc de l’aparador seguint un recorregut fins a l’interior de la botiga, invitant a l’espectador a entrar. Actuant com dos capes significants, text i aparador, literatura i realitat, troben el seu nexe d’unió en l’espectador, que és qui els viu. D’aquesta manera, partint d’un relat que es desconeix però que és fàcilment comprensible, l’espectador s’introdueix en la història, començant-ne una de nova. Aquesta obra simbolitza el naixement de l’amor: un collage de pensaments repetitius i d’imatges significatives.
(continua al quiosc del carrer de la Portaferrissa, 20)
II. E VEIG A VÓS: el despertar de l’amor conscient, a través de la mirada.
c/ Portaferrissa, 20
Tres dibuixos descriuen el pensament i l’emoció quan la paraula deixa de significar. El dibuix constitueix el final del text i el principi d’una forma diferent d’expressió, quan la paraula està esgotada d’escoltar-se a sí mateixa. El primer dibuix ens mostra un rostre, com a superfície en blanc, com a carta de presentació, com a punt de partida de les relacions humanes i uns ulls, els forats cap a la subjectivació, cap al sentiment. El segon dibuix defineix un ull –un subjecte– ubicat a la perifèria del camp visual –el món– : un subjecte atrapat per la seva percepció limitada. El tercer dibuix és una finestra oberta al món, cap a un món que té nom de dona, potser el de Xóchitl. El dibuix com el principi d’una nova forma d’expressió s’enllaça en aquesta instal·lació amb l’exhibició de frases arrancades dels seus contextos, aïllades, però que constitueixen per elles mateixes entitats significatives i que expressen amb claredat un sentiment universal, el de l’amor.
(continua al quiosc del carrer de la Portaferrissa, 30)
III. SÍ. SÍ DEBEMOS. BÉSAME: quan l’amor es converteix en paraula, en gest.
c/ Portaferrissa, 30
Primer l’amor és una idea, potser una obsessió. Més tard es fa conscient de sí mateix i l’individu es confronta amb l’experiència de l’enamorament, que magnifica l’existència. Finalment, en aquest quiosc, l’amor es materialitza. Les frases, descontextualitzades, mantenen el seu significat a l’hora que es converteixen en imatge; es fusiona literatura i estètica, contingut i continent, formant un conjunt sensorialment agradable, quan l’amor es materialitza.
Fi.
Agnès Font
Barcelona, octubre 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario