Montserrat Prats, quiosc c/ Bonsuccés 12 (cat)

Aquest quiosc era una rellotgeria. El meu avi era rellotger i el meu pare va ser un dels fills que va heretar una part de la rellotgeria, com que era el petit va heretar la petita, que en aquest cas era jo.

Quan va venir la guerra, nostra, va coincidir amb la guerra mundial i llavors ells no podien treballar perquè es van trobar que no tenien eines, no tenien recanvis per arreglar rellotges i rellotges nous la gent no en comprava perquè ningú tenia diners. I els rellotges, les peces i recanvis que venien d’Europa, de Suïssa especialment, no n’enviaven perquè no hi havia relacions amb Espanya i amb el comerç.

Llavors el meu pare va pensar què podia vendre mentrestant per poder subsistir. Els homes venien del front, amb molta misèria, amb molta barba i amb moltes dificultats. Va començar a comprar sabons i fulles d’afeitar perquè els va semblar que era barat i fàcil i així va començar. I que es feien servir cada dia.
El negoci li va anar bé, després va començar a comprar sabons d’afeitar, va començar a comprar brotxes, després va comprar..., fins que va muntar una cadena que tenia vuit botigues a Barcelona. De quioscs només va ser aquest.

Era una perfumeria, que venia colònies a granels i així va començar. Els hi va anar bé. Quan es va normalitzar la situació van decidir que no calia tornar a l’ofici seu, de rellotger, i van continuar amb la perfumeria.
Posteriorment els meus pares van morir d’accident de cotxe, les circumstàncies van ser una mica apurades i difícils, fins el dia d’avui, que estic aquí.

Van començar amb les coses bàsiques de la perfumeria de mica en mica. Van començar primer, ja et dic, amb el sabó, després les fulles d’afeitar, alguna pinta, es va ampliar, coses d’aquestes bàsiques, i clar si ja tenies fulles, et demanaven pintes, si tenies pintes et demanaven colònia, si tenies colònia, fixadors pel cabell, i es va anar ampliant de mica en mica.
Jo tenia un germà, que es va morir amb els meus pares d’accident de cotxe, que va decidir que també havia de tenir barres de llavis perquè les dones es pintarien els llavis. I el meu pare i l’Ignasi San Remo, que era el soci del meu pare, que són els propietaris actuals del les perfumeries San Remo, va dir “com compris barres de llavis les pagaràs tu si no les vens”. I ell va dir deixeu-me posar una estanteria amb barres de llavis, sinó les venc les pago jo del meu sou. I llavors varem tenir les primeres barres de llavis.

Jo treballo al quiosc des de que tinc divuit anys. Va ser una perfumeria fins fa uns quinze anys, aproximadament. De mica en mica vaig anar variant de negoci.

La relació amb els veïns és molt cordial, hi ha molt bona relació. Dels veïns de tota la vida potser només n’hi ha dos, actualment. Els demés ja són gent nova. Però tenim una relació cordial amb tots. Clar els hi xoca tenir una botiga a l’escala, diuen què és això?.
Nosaltres paguem lloguer com un pis o una botiga normal, però dins d’una escala.

Els meus fills afortunadament no els hi fa falta continuar el negoci del quiosc, i jo pues quan acabi hauré acabat. Diuen que no està permès traspassar els quioscos, això ja.. No sé si és o no és exactament, però diuen, totes les veus diuen que l’Ajuntament vol les escales tancades, no escales obertes. Diuen, això me n’hauries d’enterar quan arribi el moment, llavors diré això és traspassable o no ho és o què és. Però tothom diu que no, que els quioscos no són traspassables.
Amb el quiosc del costat els va passar això, se’l van haver de quedar ells perquè no el van poder traspassar. Encara que el seu és molt, molt petitet. Però és la veu que es corre generalment.

Jo faig, jo personalment, de deu a dues i de quatre i mitja, cinc, a vuit. Però jo m’ho munto perquè jo m’ho he muntat així. Treballo unes vuit hores, un mica menys, jo treballo. Jo m’ho munto com jo em sembla.

Jo no ho voldria traspassar, perquè forma part de la meva família, de casa meva i no tinc cap interès en que.. si algun fill meu ho hagués necessitat o ho hagués volgut, doncs perfecte. I sinó tanco i s’ha acabat. Els meus fills no necessiten res, poden treballar, i no estan per el quiosc. La Gemma, per exemple, podria continuar el negoci perquè és esteticista, però no els interessa. Guanyen molts calers i treballant poc, això és creuen ells, però jo els veig més esclaus que no pas jo. Però cadascú té un criteri.

He tingut molta clientela i estic molt contenta amb el negoci, en proporció del capital invertit. Cada nit tanco la caixa i veig el que hi ha i dic m’interessa, bé, no m’interessa?, doncs el dia que no m’interessi tanco. Però és un negoci molt rentable.

He acabat venent corseteria i mitges, perquè és una venda fàcil, que no queda saldo, que es porta mitja de color, jo en venc moltíssima, cosa de teatre, mota cosa d’aquest tipus, em permet no gaires hores de feina.

Abans la relació amb els veïns potser era més familiar, quan hi havia algun aniversari d’un veí pujàvem a celebrar-lo, lo típic, però això també ho podem trobar a les barriades. Però no és cordial amb tots.

Jo sóc del barri de tota la vida i he tingut una bona relació amb tothom, tothom m’aprecia molt i jo també aprecio molt els veïns. He viscut el canvi del carrer i del barri, d’antic en quedem tres potser, el d’aquí al costat que són netes de la que va fundar-ho, nosaltres, després la xarcuteria i la farmàcia del cantó, no queda ningú més dels d’abans.
Això és l’evolució, es va canviant. Els fills estudien i no es volen quedar a la botiga, això és normal. Abans una família mitgestant els fills treballaven a la botiga perquè sinó què feia la gent, perquè aleshores no estudiàvem.

El contracte del quiosc va en nom meu des de l’any 1959. El meu pare quan va venir la guerra ja se’n va tenir que anar i el va deixar tancat, era el 36. Potser el quiosc deu ser del 30 o algo així, hauria de buscar les dates exactes, però té que ser entre el 28 i el 33 d’aquest segle passat.

El quiosc ha canviat perquè era de disseny decó, era com amb robes, tot de fusta. Després es va canviar i es va fer fixe.

Sempre hi hagut una porta que tanca l’entrada, que també es va canviar, abans era una de fusta d’aquelles gruixudes. Deu fer d’uns trenta, quaranta anys.

El quiosc de davant era joieria, el titular es va morir, el va heretar el seu fill, que també es va morir al cap de pocs anys, que per cert va tenir moltes dificultats per recuperar joies perquè feia reparació (...)

Jo no he tingut mai gaire relació amb els quiosquers de la zona, només amb el de davant.
Aquesta cadira a l’entrada l’he posada jo, perquè el meu marit està recent operat i així pot seure i descansar.

Em fa molta gràcia que us interesseu pels quioscos perquè em pensava que era una cosa tan morta, que algú se’n preocupi em fa molta gràcia.

Crec que els quioscos van morint perquè avui la botiga és imatge, i això no és imatge. A veure, em de ser realistes a la vida, avui en dia les botigues estan molt ben muntades, en general, i les que funcionen estan molt ben muntades.
Jo estic encantada d’aquest quiosc però evidentment si tingués vint anys o vint-i-cinc, tindria unes altres inquietuds, suposo.

Es una etapa que saps que s’acaba, es com totes les coses, quan s’acaben és el final d’algo. Tot plegat és una mica de nostàlgia, perquè forma part de la teva vida, forma part de la teva història. Què passa quan jo em moro, quan s’acaba, s’ha acabat. Jo amb això sóc bastant positiva, em fa pena, perquè he tingut moltes ganes de fer coses i no ho he volgut fer perquè justament he volgut ser fidel al meu quiosc. Però això és romanticisme, si hagués tingut de menjar una mica més, potser n’hagués tingut poc i m’hauria hagut de buscar una altra cosa. No ho sé.
S’acaben els quioscos i s’acaba el meu quiosc.

És el que estan esperant els propietaris amb candeletes, perquè és molt més segur una escala tancada que una escala oberta, no és el mateix. Perquè durant el dia quan entra algú jo no li pregunto qui és ni on va, no sé com dir-ho. Hi ha hagut algun robatori, algú s’ha colat, clar una persona quan ha girat el replà de l’escala ja no la veus. Si veig algú sospitós si que li pregunto on va, per cortesia i per tu mateix, però amb aquests pisos que hi ha gent jove, que comparteixen el pis, que venen amics i se’n van i venen, a veure, qui sóc jo per preguntar a veure on va vostè o qui és? No ho haig de fer ni se m’acudeix fer-ho.

Un dels meus fills és cuiner, l’altre es esteticien, l’altre està en una empresa discogràfica, viatja molt i no sé quantes coses fa, i l’altre té una empresa de transports. O sigui que tenen oficis de tota mena. Ells tenen horaris molt més estrictes que els meus. Són molt més esclaus que jo, segur, tenen que firmar i tenen que controlar i tenen que anar amb el telèfon mòbil a sobre, això tan trist i tan horrorós però és la seva vida.

No he notat cap pressió de l’Ajuntament durant aquests anys, perquè no he tocat res del quiosc, sobretot et veus limitat quan vols tocar la façana, et diuen que no la toquis, que les façanes no es poden tocar.

Entrevista realizada en el quiosco por Patricia Ciriani y Maria del Mar Soteras en marzo 2008.