Se acabó el festival 2009, pero sigue la movilización quiosquera

El lunes 26 de octubre por la mañana empezamos a desmontar las instalaciones artísticas de los Quioscos Lilliput.

Queda a la vista hasta el martes 27 por la mañana la instalación de Javier Peñafiel en el quiosco de La Rambla 116, y más tiempo aún las instalaciones de Alexander Pilis en c/ Sant Pau 19 y Rambla del Raval 8 (que no estaba indicado en el mapa). El propietario del quiosco de c/ Ferran 19 ha aceptado guardar la instalación de Frédéric Tchorbadjian hasta nuevo orden.

Se va silenciando poco a poco el arte Lilliput, pero sigue la movilización de los quiosqueros para una mejor visibilidad y defensa de su situación.

El encuentro en La Central del 21 de octubre lanzó la idea de crear una red solidaria de quiosqueros, usando este blog del Festival Lilliput como plataforma de discusión pública.

Eso fue seguido por la propuesta del propietario de Pla del Palau 12 de montar una asociación de quiosqueros.

Entre todos se puede actuar para evitar la desaparición programada de los quioscos de escalera, y siga posible un encuentro entre vecinos y transeúntes.

Esperamos aquí vuestros comentarios sobre el Festival Lilliput, y vuestra posición respecto a la problemática quiosquera.

Entrevista a 3 quiosqueros de escalera de Barcelona

Quiosqueros de Barcelona por FestivalLilliput

Entrevista en septiembre 2009 de 3 dueños o inquilinos de quioscos de escalera de Barcelona: Silvia Serra Albaladejo (Carrió Regals), Teodoro B. Ubeh (Lotería Gato Negro), Antoni Planelles Donat (Turrons Donat). Idioma: catalán. Realización y montaje: Liane Jorge. Entrevistas por Ariadna Fà y Guido Cancarini.

Hoy 19 oct. a las 13h: los Quioscos se escuchan en Catalunya Radio102.8 FM y 25 TV

Hoy a las 13h estaremos en directo con Pep Ruiz de Tot és molt confús/La mòbil confusa, en un recorrido entre los quiosqueros de Bonsuccés 12, Llibretería 16 y Call 11. También pasa por internet, donde se puede reescuchar y descargar!

Y hoy a las 18.30h Patricia Ciriani es la invitada de Las Tardes de Pedro Riba en 25 Televisió. Se retransmite mañana a las 11 de la mañana. En canal hertzio y la página web de la cadena.

Movilización

La comunidad de quiosqueros de Barcelona ha sido movilizada desde el 2007 por Patricia Ciriani y sus compañeros entusiastas de la causa quiosquera:
Adrianna Wallis, Adrian Soler Pastor, Mar Soteras, Nana Carvalho, Mélisande Plantey... Todos participaron a los primeros contactos, que dieron paso a entrevistas más largas que presentamos aquí.

La forma del blog sirve para nuestro objetivo de constituir un archivo lo mas exhaustivo posible de toda la población quiosquera, en Barcelona y en el mundo entero.

Silvia Serra, quiosc c/ Ferran 41 (cat)

Entrevista realitzada al quiosc per Patricia Ciriani i Maria del Mar Soteras el març 2008. Ara la Silvia ja no treballa més aquí, es va tancar el quiosc quan es va jubilar l'arrendatària legal.

Ara fa tres anys que estic aquí, el febrer ha fet tres anys. Abans d’estar-hi jo hi havia una rellotgeria-joieria, però tocaven més tema de rellotges. Hi havia una dona que és a la que jo li pago el lloguer, perquè jo estic rellogada, que va estar aquí durant quaranta anys. En un dels pisos de dalt tenien el taller i aquí la botiga. Era una botiga familiar, ella estava aquí i a dalt hi havia el seu pare i el seu germà que són els que feien les peces, i aquí ho venien. Eren unes persones que tenien una botiga al carrer... bueno, per aquí baix al Raval, i van decidir pujar cap aquí perquè la zona es va posar una mica així... amb la immigració... i van decidir venir cap aquí a Ferran. Es van instal·lar en un quiosquet, fins ara.

Trobar aquest quiosc va ser una oportunitat perquè jo en aquell moment venia d’una història laboral que va sortir malament a Jerez de la Frontera. La història de la joieria estava una mica fomuda i només amb el taller no n’hi havia prou i havia de buscar una altra sortida perquè anant a vendre a les botigues amb el meu producte no era suficient. I llavors vaig pensar obrir la meva botiga-taller com molta altra gent, companys, una mica amb la idea del que he vist per Alemanya sobretot. Que és davant la botiga i darrera el taller. I anar fent encàrrecs i les meves peces, i tal.
I llavors vaig començar a buscar locals, en aquell moment buscava espais fora de Barcelona, vaig estar a punt d’agafar un local a Sant Pol de Mar. Perquè en aquell moment estiuejava allà i va sortir la oportunitat d’aquest local, allà al carrer Nou, just davant del restaurant de la Carme Ruscalleda, i vaig pensar que això seria clientela assegurada. És un poble que tampoc no hi passa... no és com Barcelona evidentment.
Em vaig apuntar a Barcelona Activa a un, dos i tercer curs, i em va sortir aquesta oportunitat a través de la meva cosina. La meva cosina estava aquí darrera a un taller que es dedicaven a fer banys i daurats de peces de joieria i plateria i coneixien la gent que hi havia aquí abans, que és de sempre, de tota la vida. I llavors, doncs, em va dir “mira que hi ha un comerç aquí, molt petitet a Ferran que pleguen i els interessa llogar-ho, però una mica així d’“estranquis”. Si vols anem-hi a parlar i com que els conec, a veure què passa i tal...”

No los conozco a los otros quiosqueros, al de abajo de la calle, me han hablado de él pero... Sé que también dentro tienen un poco de taller, que hacen cosas i tal, pero no he hablado nunca así con él directamente.
A los de Gràcia conozco a Ester, de Poquet. Yo tengo piezas ahí que me compró Ester. Le pasaron mi teléfono alguien. Ella vió mis piezas en otro sitio, no sé donde, ah, si, en un mercado de artesanía de la calle Argenteria, que se ponen cada año y yo tenía piezas en la parada de una amiga. Y le gustó lo que hacía y tal y le pasó mi teléfono, me llamó y pim pam, suerte. A veces voy por allá.

A part de joieria jo faig de portera una mica, també. I és clar, vigilo una mica també qui entra perquè si no els interessa als veïns, a mi tampoc. Fa un temps se’ns van colar un parell de “drogatas” que van passar aquí la nit dormint i fent de tot. I n’hi va haver un que literalment es va cagar davant la porteria d’un veí. Però, és clar, això depèn també una mica dels veïns perquè si deixes la porta mig oberta pot entrar qui sigui. Jo a les vuit, dos quarts de nou com a molt tanco i ja m’has vist prou. Jo a partir d’aquella hora no puc controlar.
Amb els veïns cap pega, la veritat és que són gent molt maca. Hi ha una parella de gent gran que ara hi tenen els néts, que estudien a la uni em penso i aquests si que entren i surten, porten gent nova. Clar jo a la gent nova tampoc no puc estar aquí.. "Tú, qui ets"?! Però si veig que van acompanyats de gent que ja tinc vista doncs si que em quedo més tranquil·la, entre cometes, perquè tranquil·la ho estic. Però després hi ha un magatzem de la botiga del costat, del “Balconet”, que tenen tota una planta que és enorme. Que aquest porten aquí la tira d’anys. I els altres també són de lloguer, tampoc no porten gaire temps, potser una mica més que jo, però no gaire més segons m’han dit. Tampoc no hi tinc una relació molt gran però...

Estic contenta perquè he vist que és una manera d’expressió i d’obrir-me a la gent i que conegui aquest tipus de joieria que no és la més habitual. I a la vegada també estic cansada perquè ja ho veus lo petit que és, camino per aquí de perfil i és clar, tot el dia aquí cansa. I jo que estic acostumada a treballar al taller, que és lo meu, el que a mi m’agrada, passar-me tot el dia aquí dins, doncs... Ja tinc llibres, tinc la radio, ara per nadal em van regalar la nintendo i saps, procures fer coses, però són hores aquí que passes mortes. O vas canviant les coses de lloc cada dos dies o et poses a netejar com una “loca” o no sé... s’ha de procurar fer coses per no parar boig. I després hi ha dies de tot, hi ha dies com ahir a la tarda que vaig obrir a les cinc fins a les vuit que vaig tancar no vaig tenir temps ni de seure, que no saps perquè et ve tothom de cop. I d’altres dies que potser t’estàs sense vendre res, que és quan t’agafa la depre, tancaries barraca i ho engegaries tot a prendre vent.

Si jo sabés que puc estar de lloguer i no rellogada, que em poden fer un traspàs o lloguer com déu mana, probablement, dintre de les meves possibilitats, m’hi quedaria, ja només com a finestra al carrer. Però clar, aquesta senyora està pagant de lloguer 90 euros al mes i jo estic pagant 560 euros al mes. Gastos de llum a part, cada dos mesos pago entre trenta i cinquanta euros. I després “xuminadas” com els expositors aquests que són caríssims, cada un d’aquests val tres euros, i en tinc una dotzena. Procuro no comprar gaires coses d’aquestes perquè són molt cares. I que si els llums.. cada dos per tres es fon un llum, s’ha de canviar.. Que cada dos per tres tens gastos de més a més.

L’únic que he fet al quiosc és pintar, posar més llum al passadís i a l’interior... La paret de dins estava tota groga, però això havia estat blanc, però es va anar convertint de color groc de tant que fumava aquesta dona que s’estava aquí tot el dia tancada, perquè no obria. Jo de tant en tant tinc la porta oberta, però ella ni a l’estiu l’obria, es quedava aquí tancada escoltant la seva música clàssica i d’aquí no la treies. El llum de fora l’aparador eren bombetes amb els cables pelats, no hi havia res més, i una cortina feta de ganxet, ja no de l’àvia, no, de la besàvia! I tot estava fet malbé. Jo vaig pintar, vaig posar el feltre al taulell i quatre cosetes més, tampoc no vaig fer gran cosa. Però és clar, algú que tampoc no pensava fer un gasto gros, a no ser que m’hagués embarcat amb un botiga ja “a lo grande”, anar invertint aquí no em compensa gaire. Perquè tampoc no espero estar gaire temps.

La meva idea quan vaig arribar aquí va ser entre dos i tres anys, això és el que em vaig plantejar. Vaig pensar fem una prova, faig l’esforç i amb aquest temps sé que el taller el tindré una mica més oblidat i faré més hores aquí. Tres anys els he aguantat però quatre ja no sé si els aguantaré perquè... tinc tres hores al migdia que és quan tanco, tinc una hora per dinar i les altres dues hores al taller però entre que m’hi poso i plego ja no tinc temps per res. He pensat de fer jornada intensiva però no saps mai la venta com anirà. En teoria hi ha més gent a la tarda-vespre. A les deu ja no obro, obria el primer any, però vaig veure que no anava bé i obro a les onze. Avui he obert que eren entre un i dos quarts de dotze que he obert. Hi ha gent que em diu, “nena, quines hores d’obrir” i els meus pares quan em veuen sortir de casa tard... però si veiessis el carrer a aquella hora no obriries fins les dotze! Perquè aquella hora la gent passa per aquí a buscar el diari i a fer el cafè, poca cosa més, la gent no està per mirar aparadors. Però és que no ho saps mai, igual arriba un dia i a les onze ja ho has fet tot.

A mi m’agrada més treballar al taller però també aquest tu a tu amb el client m’agrada. El que passa és que una cosa és estar quatre hores al matí o a la tarda i l’altra és estar tot el dia. I... hi ha dies que sí, que estàs d’humor i n’hi ha d’altres que no, però això com tothom. Però també n’he après durant aquests anys de tractar la gent i també un tema d’idiomes. El 90% dels meus clients són turistes, amb lo qual jo tenia l’anglès super oblidat i l’he hagut de reenganxar, sense estudiar ni res, però et venen i t’hi llences, i com que jo sóc una mica pallassa per aquestes coses m’hi poso i vinga! (...) I amb altres idiomes igual, amb l’alemany també, perquè vaig estar estudiant allà i encara em defenc millor que amb l’anglès. I amb l’italià i el francès més o menys, si ve un client, ens entendrem perfectament.

Si hagués de deixar la botiga ja, d’avui per demà, la meva opció és tornar al taller i sortir a vendre igual que feia abans. Però aquí el que venc que és meu el benefici és el 100% per mi. D’altra manera te’n treuen la meitat, el marge és del 50% i llavors clar el tipus de peces que facis no et surt a compte. La majoria de botigues no et compren, són en dipòsit, i clar... (...) Si tots els productes que tingués fossin meus segur que no em plantejaria tancar.

Va haver una senyora que em va oferir diners per passar-li el quiosc, una hindú, que volia posar joieria de la Índia. Em vaig quedar a quadres i li vaig dir que no, que era un negoci familiar i que no teníem cap intenció... Va marxar i al cap de deu minuts estava aquí i em deia que per ella li semblaria molt bo, pel seu producte, que lo meu no era tant, no sé què... I li vaig dir que no i no va tornar més. Hi ha molts turistes que s’han fet fotos amb la botiga i fins i tot amb mi.

Aquest tipus de botigues té la curiositat de estar dintre d’una entrada i la gent es queda així mirant, i llavors entren i pregunten: “esto es la tienda o está arriba?”, i llavors clar ja tens un motiu per iniciar una conversa i llavors ja et pot sortir una venda o no. I amb els veïns ja ho veus, passen “hola!”.

Jo no espero estar aquí sempre. Jo tinc una idea, una mica idíl•lica, però tinc una idea del que vull. Però fins que no ho aconsegueixi, de moment estic aquí. És una botiga-galeria, amb taller però en condicions. A mi la idea de galeria m’agrada molt més. La galeria ofereixes un altre tipus de producte més artístic, igual d’artesanal però més artístic. No és tan vendible, és més difícil de vendre, mes especial, mes concret, mes obra d’art.

La meva mare és terapeuta familiar i el meu pare és venedor de pintures industrials, no té res a veure. L’únic que és artista de la meva família és el meu tiet, el germà de la meva mare, que és pintor. No sé si em ve per aquí. El meu avi era delineant, però vaja.. no crec que... Sempre m’ha agradat molt dibuixar des de petita, m’agradaven molt les manualitats, era del que sempre treia millor notes a l’escola. I ho vas potenciant d’alguna manera, i al final quan vaig acabar l’institut vaig haver de decidir què feia, i estava entre entrar a l’Institut del Teatre o a la Llotja. Jo vaig voler a anar a la Llotja perquè també hi havien anat les meves cosines, les filles del meu tiet, que havien fet disseny gràfic. I al final vaig acabar entrant a Massana i m’hi vaig estar sis anys. El pla antic eren quatre anys, vaig estar un any més fent una especialització i després vaig anar un any d’intercanvi a Alemanya, l’any 98. Jo tinc 34 anys, a punt de fer-ne 35 d’aquí a dos mesos.

Amb aquests tres anys la cosa s’ha mantingut més o menys igual, jo ara segueixo tenint al compte la mateixa quantitat de diners que vaig posar quan vaig entrar, ni més ni menys. Això no és rentable, per això em plantejo tancar. Perquè això s’ha saturat, no veig més sortida més enllà d’això, no dóna més de si. Per lo tant m’haig de buscar una altra opció o m’ho he de plantejar d’una altra manera. Per canviar el gènere i posar creus de Caravaca i medalles, plego, me’n vaig a fer pizzes.

Per mi l’ideal seria aguantar fins el juliol aquí, a l’agost marxar de vacances tot el mes i al setembre començar en una botiga nova de cara ja a la temporada de nadal. Però, clar, de l’ideal al que pot ser a la vida real hi ha un abisme i ara mateix no ho sé.

Montserrat Prats, quiosc c/ Bonsuccés 12 (cat)

Aquest quiosc era una rellotgeria. El meu avi era rellotger i el meu pare va ser un dels fills que va heretar una part de la rellotgeria, com que era el petit va heretar la petita, que en aquest cas era jo.

Quan va venir la guerra, nostra, va coincidir amb la guerra mundial i llavors ells no podien treballar perquè es van trobar que no tenien eines, no tenien recanvis per arreglar rellotges i rellotges nous la gent no en comprava perquè ningú tenia diners. I els rellotges, les peces i recanvis que venien d’Europa, de Suïssa especialment, no n’enviaven perquè no hi havia relacions amb Espanya i amb el comerç.

Llavors el meu pare va pensar què podia vendre mentrestant per poder subsistir. Els homes venien del front, amb molta misèria, amb molta barba i amb moltes dificultats. Va començar a comprar sabons i fulles d’afeitar perquè els va semblar que era barat i fàcil i així va començar. I que es feien servir cada dia.
El negoci li va anar bé, després va començar a comprar sabons d’afeitar, va començar a comprar brotxes, després va comprar..., fins que va muntar una cadena que tenia vuit botigues a Barcelona. De quioscs només va ser aquest.

Era una perfumeria, que venia colònies a granels i així va començar. Els hi va anar bé. Quan es va normalitzar la situació van decidir que no calia tornar a l’ofici seu, de rellotger, i van continuar amb la perfumeria.
Posteriorment els meus pares van morir d’accident de cotxe, les circumstàncies van ser una mica apurades i difícils, fins el dia d’avui, que estic aquí.

Van començar amb les coses bàsiques de la perfumeria de mica en mica. Van començar primer, ja et dic, amb el sabó, després les fulles d’afeitar, alguna pinta, es va ampliar, coses d’aquestes bàsiques, i clar si ja tenies fulles, et demanaven pintes, si tenies pintes et demanaven colònia, si tenies colònia, fixadors pel cabell, i es va anar ampliant de mica en mica.
Jo tenia un germà, que es va morir amb els meus pares d’accident de cotxe, que va decidir que també havia de tenir barres de llavis perquè les dones es pintarien els llavis. I el meu pare i l’Ignasi San Remo, que era el soci del meu pare, que són els propietaris actuals del les perfumeries San Remo, va dir “com compris barres de llavis les pagaràs tu si no les vens”. I ell va dir deixeu-me posar una estanteria amb barres de llavis, sinó les venc les pago jo del meu sou. I llavors varem tenir les primeres barres de llavis.

Jo treballo al quiosc des de que tinc divuit anys. Va ser una perfumeria fins fa uns quinze anys, aproximadament. De mica en mica vaig anar variant de negoci.

La relació amb els veïns és molt cordial, hi ha molt bona relació. Dels veïns de tota la vida potser només n’hi ha dos, actualment. Els demés ja són gent nova. Però tenim una relació cordial amb tots. Clar els hi xoca tenir una botiga a l’escala, diuen què és això?.
Nosaltres paguem lloguer com un pis o una botiga normal, però dins d’una escala.

Els meus fills afortunadament no els hi fa falta continuar el negoci del quiosc, i jo pues quan acabi hauré acabat. Diuen que no està permès traspassar els quioscos, això ja.. No sé si és o no és exactament, però diuen, totes les veus diuen que l’Ajuntament vol les escales tancades, no escales obertes. Diuen, això me n’hauries d’enterar quan arribi el moment, llavors diré això és traspassable o no ho és o què és. Però tothom diu que no, que els quioscos no són traspassables.
Amb el quiosc del costat els va passar això, se’l van haver de quedar ells perquè no el van poder traspassar. Encara que el seu és molt, molt petitet. Però és la veu que es corre generalment.

Jo faig, jo personalment, de deu a dues i de quatre i mitja, cinc, a vuit. Però jo m’ho munto perquè jo m’ho he muntat així. Treballo unes vuit hores, un mica menys, jo treballo. Jo m’ho munto com jo em sembla.

Jo no ho voldria traspassar, perquè forma part de la meva família, de casa meva i no tinc cap interès en que.. si algun fill meu ho hagués necessitat o ho hagués volgut, doncs perfecte. I sinó tanco i s’ha acabat. Els meus fills no necessiten res, poden treballar, i no estan per el quiosc. La Gemma, per exemple, podria continuar el negoci perquè és esteticista, però no els interessa. Guanyen molts calers i treballant poc, això és creuen ells, però jo els veig més esclaus que no pas jo. Però cadascú té un criteri.

He tingut molta clientela i estic molt contenta amb el negoci, en proporció del capital invertit. Cada nit tanco la caixa i veig el que hi ha i dic m’interessa, bé, no m’interessa?, doncs el dia que no m’interessi tanco. Però és un negoci molt rentable.

He acabat venent corseteria i mitges, perquè és una venda fàcil, que no queda saldo, que es porta mitja de color, jo en venc moltíssima, cosa de teatre, mota cosa d’aquest tipus, em permet no gaires hores de feina.

Abans la relació amb els veïns potser era més familiar, quan hi havia algun aniversari d’un veí pujàvem a celebrar-lo, lo típic, però això també ho podem trobar a les barriades. Però no és cordial amb tots.

Jo sóc del barri de tota la vida i he tingut una bona relació amb tothom, tothom m’aprecia molt i jo també aprecio molt els veïns. He viscut el canvi del carrer i del barri, d’antic en quedem tres potser, el d’aquí al costat que són netes de la que va fundar-ho, nosaltres, després la xarcuteria i la farmàcia del cantó, no queda ningú més dels d’abans.
Això és l’evolució, es va canviant. Els fills estudien i no es volen quedar a la botiga, això és normal. Abans una família mitgestant els fills treballaven a la botiga perquè sinó què feia la gent, perquè aleshores no estudiàvem.

El contracte del quiosc va en nom meu des de l’any 1959. El meu pare quan va venir la guerra ja se’n va tenir que anar i el va deixar tancat, era el 36. Potser el quiosc deu ser del 30 o algo així, hauria de buscar les dates exactes, però té que ser entre el 28 i el 33 d’aquest segle passat.

El quiosc ha canviat perquè era de disseny decó, era com amb robes, tot de fusta. Després es va canviar i es va fer fixe.

Sempre hi hagut una porta que tanca l’entrada, que també es va canviar, abans era una de fusta d’aquelles gruixudes. Deu fer d’uns trenta, quaranta anys.

El quiosc de davant era joieria, el titular es va morir, el va heretar el seu fill, que també es va morir al cap de pocs anys, que per cert va tenir moltes dificultats per recuperar joies perquè feia reparació (...)

Jo no he tingut mai gaire relació amb els quiosquers de la zona, només amb el de davant.
Aquesta cadira a l’entrada l’he posada jo, perquè el meu marit està recent operat i així pot seure i descansar.

Em fa molta gràcia que us interesseu pels quioscos perquè em pensava que era una cosa tan morta, que algú se’n preocupi em fa molta gràcia.

Crec que els quioscos van morint perquè avui la botiga és imatge, i això no és imatge. A veure, em de ser realistes a la vida, avui en dia les botigues estan molt ben muntades, en general, i les que funcionen estan molt ben muntades.
Jo estic encantada d’aquest quiosc però evidentment si tingués vint anys o vint-i-cinc, tindria unes altres inquietuds, suposo.

Es una etapa que saps que s’acaba, es com totes les coses, quan s’acaben és el final d’algo. Tot plegat és una mica de nostàlgia, perquè forma part de la teva vida, forma part de la teva història. Què passa quan jo em moro, quan s’acaba, s’ha acabat. Jo amb això sóc bastant positiva, em fa pena, perquè he tingut moltes ganes de fer coses i no ho he volgut fer perquè justament he volgut ser fidel al meu quiosc. Però això és romanticisme, si hagués tingut de menjar una mica més, potser n’hagués tingut poc i m’hauria hagut de buscar una altra cosa. No ho sé.
S’acaben els quioscos i s’acaba el meu quiosc.

És el que estan esperant els propietaris amb candeletes, perquè és molt més segur una escala tancada que una escala oberta, no és el mateix. Perquè durant el dia quan entra algú jo no li pregunto qui és ni on va, no sé com dir-ho. Hi ha hagut algun robatori, algú s’ha colat, clar una persona quan ha girat el replà de l’escala ja no la veus. Si veig algú sospitós si que li pregunto on va, per cortesia i per tu mateix, però amb aquests pisos que hi ha gent jove, que comparteixen el pis, que venen amics i se’n van i venen, a veure, qui sóc jo per preguntar a veure on va vostè o qui és? No ho haig de fer ni se m’acudeix fer-ho.

Un dels meus fills és cuiner, l’altre es esteticien, l’altre està en una empresa discogràfica, viatja molt i no sé quantes coses fa, i l’altre té una empresa de transports. O sigui que tenen oficis de tota mena. Ells tenen horaris molt més estrictes que els meus. Són molt més esclaus que jo, segur, tenen que firmar i tenen que controlar i tenen que anar amb el telèfon mòbil a sobre, això tan trist i tan horrorós però és la seva vida.

No he notat cap pressió de l’Ajuntament durant aquests anys, perquè no he tocat res del quiosc, sobretot et veus limitat quan vols tocar la façana, et diuen que no la toquis, que les façanes no es poden tocar.

Entrevista realizada en el quiosco por Patricia Ciriani y Maria del Mar Soteras en marzo 2008.

La lotería de la Pla del Palau 12

Le remito una fotografía de nuestro quiosco en el año 1954. En esa época el pequeño local era compartido por dos negocios y propietarios distintos: Lotería y Estanco. Eso si que era aprovechar el espacio...

Santiago Muniente

Foto Josep Mª Sagarra, 1925-30 Loteria de Nadal, Arxiu Fotogràfic de l'AHCB © ICUB

En el equipo Lilliput, pensamos que esta foto podría ser de la misma lotería... ¿O alguien tiene otra sugerencia?