Silvia Serra, quiosc c/ Ferran 41 (cat)

Entrevista realitzada al quiosc per Patricia Ciriani i Maria del Mar Soteras el març 2008. Ara la Silvia ja no treballa més aquí, es va tancar el quiosc quan es va jubilar l'arrendatària legal.

Ara fa tres anys que estic aquí, el febrer ha fet tres anys. Abans d’estar-hi jo hi havia una rellotgeria-joieria, però tocaven més tema de rellotges. Hi havia una dona que és a la que jo li pago el lloguer, perquè jo estic rellogada, que va estar aquí durant quaranta anys. En un dels pisos de dalt tenien el taller i aquí la botiga. Era una botiga familiar, ella estava aquí i a dalt hi havia el seu pare i el seu germà que són els que feien les peces, i aquí ho venien. Eren unes persones que tenien una botiga al carrer... bueno, per aquí baix al Raval, i van decidir pujar cap aquí perquè la zona es va posar una mica així... amb la immigració... i van decidir venir cap aquí a Ferran. Es van instal·lar en un quiosquet, fins ara.

Trobar aquest quiosc va ser una oportunitat perquè jo en aquell moment venia d’una història laboral que va sortir malament a Jerez de la Frontera. La història de la joieria estava una mica fomuda i només amb el taller no n’hi havia prou i havia de buscar una altra sortida perquè anant a vendre a les botigues amb el meu producte no era suficient. I llavors vaig pensar obrir la meva botiga-taller com molta altra gent, companys, una mica amb la idea del que he vist per Alemanya sobretot. Que és davant la botiga i darrera el taller. I anar fent encàrrecs i les meves peces, i tal.
I llavors vaig començar a buscar locals, en aquell moment buscava espais fora de Barcelona, vaig estar a punt d’agafar un local a Sant Pol de Mar. Perquè en aquell moment estiuejava allà i va sortir la oportunitat d’aquest local, allà al carrer Nou, just davant del restaurant de la Carme Ruscalleda, i vaig pensar que això seria clientela assegurada. És un poble que tampoc no hi passa... no és com Barcelona evidentment.
Em vaig apuntar a Barcelona Activa a un, dos i tercer curs, i em va sortir aquesta oportunitat a través de la meva cosina. La meva cosina estava aquí darrera a un taller que es dedicaven a fer banys i daurats de peces de joieria i plateria i coneixien la gent que hi havia aquí abans, que és de sempre, de tota la vida. I llavors, doncs, em va dir “mira que hi ha un comerç aquí, molt petitet a Ferran que pleguen i els interessa llogar-ho, però una mica així d’“estranquis”. Si vols anem-hi a parlar i com que els conec, a veure què passa i tal...”

No los conozco a los otros quiosqueros, al de abajo de la calle, me han hablado de él pero... Sé que también dentro tienen un poco de taller, que hacen cosas i tal, pero no he hablado nunca así con él directamente.
A los de Gràcia conozco a Ester, de Poquet. Yo tengo piezas ahí que me compró Ester. Le pasaron mi teléfono alguien. Ella vió mis piezas en otro sitio, no sé donde, ah, si, en un mercado de artesanía de la calle Argenteria, que se ponen cada año y yo tenía piezas en la parada de una amiga. Y le gustó lo que hacía y tal y le pasó mi teléfono, me llamó y pim pam, suerte. A veces voy por allá.

A part de joieria jo faig de portera una mica, també. I és clar, vigilo una mica també qui entra perquè si no els interessa als veïns, a mi tampoc. Fa un temps se’ns van colar un parell de “drogatas” que van passar aquí la nit dormint i fent de tot. I n’hi va haver un que literalment es va cagar davant la porteria d’un veí. Però, és clar, això depèn també una mica dels veïns perquè si deixes la porta mig oberta pot entrar qui sigui. Jo a les vuit, dos quarts de nou com a molt tanco i ja m’has vist prou. Jo a partir d’aquella hora no puc controlar.
Amb els veïns cap pega, la veritat és que són gent molt maca. Hi ha una parella de gent gran que ara hi tenen els néts, que estudien a la uni em penso i aquests si que entren i surten, porten gent nova. Clar jo a la gent nova tampoc no puc estar aquí.. "Tú, qui ets"?! Però si veig que van acompanyats de gent que ja tinc vista doncs si que em quedo més tranquil·la, entre cometes, perquè tranquil·la ho estic. Però després hi ha un magatzem de la botiga del costat, del “Balconet”, que tenen tota una planta que és enorme. Que aquest porten aquí la tira d’anys. I els altres també són de lloguer, tampoc no porten gaire temps, potser una mica més que jo, però no gaire més segons m’han dit. Tampoc no hi tinc una relació molt gran però...

Estic contenta perquè he vist que és una manera d’expressió i d’obrir-me a la gent i que conegui aquest tipus de joieria que no és la més habitual. I a la vegada també estic cansada perquè ja ho veus lo petit que és, camino per aquí de perfil i és clar, tot el dia aquí cansa. I jo que estic acostumada a treballar al taller, que és lo meu, el que a mi m’agrada, passar-me tot el dia aquí dins, doncs... Ja tinc llibres, tinc la radio, ara per nadal em van regalar la nintendo i saps, procures fer coses, però són hores aquí que passes mortes. O vas canviant les coses de lloc cada dos dies o et poses a netejar com una “loca” o no sé... s’ha de procurar fer coses per no parar boig. I després hi ha dies de tot, hi ha dies com ahir a la tarda que vaig obrir a les cinc fins a les vuit que vaig tancar no vaig tenir temps ni de seure, que no saps perquè et ve tothom de cop. I d’altres dies que potser t’estàs sense vendre res, que és quan t’agafa la depre, tancaries barraca i ho engegaries tot a prendre vent.

Si jo sabés que puc estar de lloguer i no rellogada, que em poden fer un traspàs o lloguer com déu mana, probablement, dintre de les meves possibilitats, m’hi quedaria, ja només com a finestra al carrer. Però clar, aquesta senyora està pagant de lloguer 90 euros al mes i jo estic pagant 560 euros al mes. Gastos de llum a part, cada dos mesos pago entre trenta i cinquanta euros. I després “xuminadas” com els expositors aquests que són caríssims, cada un d’aquests val tres euros, i en tinc una dotzena. Procuro no comprar gaires coses d’aquestes perquè són molt cares. I que si els llums.. cada dos per tres es fon un llum, s’ha de canviar.. Que cada dos per tres tens gastos de més a més.

L’únic que he fet al quiosc és pintar, posar més llum al passadís i a l’interior... La paret de dins estava tota groga, però això havia estat blanc, però es va anar convertint de color groc de tant que fumava aquesta dona que s’estava aquí tot el dia tancada, perquè no obria. Jo de tant en tant tinc la porta oberta, però ella ni a l’estiu l’obria, es quedava aquí tancada escoltant la seva música clàssica i d’aquí no la treies. El llum de fora l’aparador eren bombetes amb els cables pelats, no hi havia res més, i una cortina feta de ganxet, ja no de l’àvia, no, de la besàvia! I tot estava fet malbé. Jo vaig pintar, vaig posar el feltre al taulell i quatre cosetes més, tampoc no vaig fer gran cosa. Però és clar, algú que tampoc no pensava fer un gasto gros, a no ser que m’hagués embarcat amb un botiga ja “a lo grande”, anar invertint aquí no em compensa gaire. Perquè tampoc no espero estar gaire temps.

La meva idea quan vaig arribar aquí va ser entre dos i tres anys, això és el que em vaig plantejar. Vaig pensar fem una prova, faig l’esforç i amb aquest temps sé que el taller el tindré una mica més oblidat i faré més hores aquí. Tres anys els he aguantat però quatre ja no sé si els aguantaré perquè... tinc tres hores al migdia que és quan tanco, tinc una hora per dinar i les altres dues hores al taller però entre que m’hi poso i plego ja no tinc temps per res. He pensat de fer jornada intensiva però no saps mai la venta com anirà. En teoria hi ha més gent a la tarda-vespre. A les deu ja no obro, obria el primer any, però vaig veure que no anava bé i obro a les onze. Avui he obert que eren entre un i dos quarts de dotze que he obert. Hi ha gent que em diu, “nena, quines hores d’obrir” i els meus pares quan em veuen sortir de casa tard... però si veiessis el carrer a aquella hora no obriries fins les dotze! Perquè aquella hora la gent passa per aquí a buscar el diari i a fer el cafè, poca cosa més, la gent no està per mirar aparadors. Però és que no ho saps mai, igual arriba un dia i a les onze ja ho has fet tot.

A mi m’agrada més treballar al taller però també aquest tu a tu amb el client m’agrada. El que passa és que una cosa és estar quatre hores al matí o a la tarda i l’altra és estar tot el dia. I... hi ha dies que sí, que estàs d’humor i n’hi ha d’altres que no, però això com tothom. Però també n’he après durant aquests anys de tractar la gent i també un tema d’idiomes. El 90% dels meus clients són turistes, amb lo qual jo tenia l’anglès super oblidat i l’he hagut de reenganxar, sense estudiar ni res, però et venen i t’hi llences, i com que jo sóc una mica pallassa per aquestes coses m’hi poso i vinga! (...) I amb altres idiomes igual, amb l’alemany també, perquè vaig estar estudiant allà i encara em defenc millor que amb l’anglès. I amb l’italià i el francès més o menys, si ve un client, ens entendrem perfectament.

Si hagués de deixar la botiga ja, d’avui per demà, la meva opció és tornar al taller i sortir a vendre igual que feia abans. Però aquí el que venc que és meu el benefici és el 100% per mi. D’altra manera te’n treuen la meitat, el marge és del 50% i llavors clar el tipus de peces que facis no et surt a compte. La majoria de botigues no et compren, són en dipòsit, i clar... (...) Si tots els productes que tingués fossin meus segur que no em plantejaria tancar.

Va haver una senyora que em va oferir diners per passar-li el quiosc, una hindú, que volia posar joieria de la Índia. Em vaig quedar a quadres i li vaig dir que no, que era un negoci familiar i que no teníem cap intenció... Va marxar i al cap de deu minuts estava aquí i em deia que per ella li semblaria molt bo, pel seu producte, que lo meu no era tant, no sé què... I li vaig dir que no i no va tornar més. Hi ha molts turistes que s’han fet fotos amb la botiga i fins i tot amb mi.

Aquest tipus de botigues té la curiositat de estar dintre d’una entrada i la gent es queda així mirant, i llavors entren i pregunten: “esto es la tienda o está arriba?”, i llavors clar ja tens un motiu per iniciar una conversa i llavors ja et pot sortir una venda o no. I amb els veïns ja ho veus, passen “hola!”.

Jo no espero estar aquí sempre. Jo tinc una idea, una mica idíl•lica, però tinc una idea del que vull. Però fins que no ho aconsegueixi, de moment estic aquí. És una botiga-galeria, amb taller però en condicions. A mi la idea de galeria m’agrada molt més. La galeria ofereixes un altre tipus de producte més artístic, igual d’artesanal però més artístic. No és tan vendible, és més difícil de vendre, mes especial, mes concret, mes obra d’art.

La meva mare és terapeuta familiar i el meu pare és venedor de pintures industrials, no té res a veure. L’únic que és artista de la meva família és el meu tiet, el germà de la meva mare, que és pintor. No sé si em ve per aquí. El meu avi era delineant, però vaja.. no crec que... Sempre m’ha agradat molt dibuixar des de petita, m’agradaven molt les manualitats, era del que sempre treia millor notes a l’escola. I ho vas potenciant d’alguna manera, i al final quan vaig acabar l’institut vaig haver de decidir què feia, i estava entre entrar a l’Institut del Teatre o a la Llotja. Jo vaig voler a anar a la Llotja perquè també hi havien anat les meves cosines, les filles del meu tiet, que havien fet disseny gràfic. I al final vaig acabar entrant a Massana i m’hi vaig estar sis anys. El pla antic eren quatre anys, vaig estar un any més fent una especialització i després vaig anar un any d’intercanvi a Alemanya, l’any 98. Jo tinc 34 anys, a punt de fer-ne 35 d’aquí a dos mesos.

Amb aquests tres anys la cosa s’ha mantingut més o menys igual, jo ara segueixo tenint al compte la mateixa quantitat de diners que vaig posar quan vaig entrar, ni més ni menys. Això no és rentable, per això em plantejo tancar. Perquè això s’ha saturat, no veig més sortida més enllà d’això, no dóna més de si. Per lo tant m’haig de buscar una altra opció o m’ho he de plantejar d’una altra manera. Per canviar el gènere i posar creus de Caravaca i medalles, plego, me’n vaig a fer pizzes.

Per mi l’ideal seria aguantar fins el juliol aquí, a l’agost marxar de vacances tot el mes i al setembre començar en una botiga nova de cara ja a la temporada de nadal. Però, clar, de l’ideal al que pot ser a la vida real hi ha un abisme i ara mateix no ho sé.