El Festival Lilliput como una pequeña utopia

Cuando cada vez menos se comparte el espacio público, cuando las representaciones artísticas son cada vez más espectaculares y filtradas por el mercado, y cuando, a la vez, los espacios se especializan hasta el punto de evitar momentos de encuentro entre gente que no se conoce, una exposición de arte, un festival pluridisciplinar, debería ser una pequeña utopía, un lugar impropio a la vida real, que cree las condiciones para un imaginario invidual y colectivo. El arte puede revelar algún secreto, representar lo que nos es desconocido o inventar nuevas formas de mostrar lo que conocemos.

Además de crear las condiciones de un espacio poético para nuestra contemplación y participación, queremos promover un lugar donde el simbolismo estructure nuestra comunidad, una realidad paralela que nos dé ganas de conquistar los últimos espacios libres de nuestra sociedad determinista y así invertir en encuentros fortuitos y beneficiar del azar.

Mi pregunta es cómo ocupamos el espacio. Y cómo el espacio se ocupa de nosotros, nos conforma, nos obliga a interactuar con él. Cómo un espacio dado, impuesto, codificado y privatizado se convierte en un espacio abierto a nuestra apropiación individual y colectiva.

Una hipótesis: el espacio no es un dato preexistente, más bien se construye a medida que lo penetramos mentalmente, físicamente y plásticamente, coreográficamente.

Para ir comprobándola, nos sirve descartar momentáneamente la teoría del vestíbulo virtual de Paul Virilio, que anunciaba el fin del movimiento dentro de una vida donde predominaban los espacios y las relaciones virtuales. Aquí lo que nos interesa es la construcción real de un espacio tangible como soporte de experiencias artísticas y cotidianas.

POR UNA CIUDAD ÍNTIMA

Un caso de estudio: Barcelona. La ciudad continúa rezumando su vida privada al exterior. Aún no ha guardado los rasgos de su intimidad en cajas cerradas con siete llaves, como París o Londres.

Testimonios arquitectónicos de aquella realidad son los numerosos "quioscos de escalera" de sus barrios; estos bajos acogedores que mezclan espacios privados y públicos, interiores y exteriores. Ahora en vía de extinción programada, los quioscos de Barcelona representan unos cien casos de confusión de usos y mezcla de gente que queremos valorizar.

The Festival Lilliput as a little utopia

When public space is less and less partaken by all, when art forms are all the more show-business filtered by the market, while space tends to be extremely functional so as to thwart strangers from getting together, an art exhibition should be a little utopia. A place where real life is unwelcome while individual or collective imagination is furthered. An exhibition may reveal some secret, represent the unknown or invent new forms of showing the well-known.

Besides from fostering poetic spaces destined for contemplation and participation, we wish to promote a place where symbolism structures our community; a parallel reality that would make us want to conquer the last free recesses of our determinist society, so as to allow for casual encounters relying on chance.

I ask the following question: How do we occupy space? And how does space take a hold of us, how does it mould us by forcing us to interact with it. How a given space, albeit imposed, codified and privatized, can be appropriated individually and collectively.

Hypothesis: Space is not an existing fact; it rather develops and takes form as we penetrate it whether mentally, physically, plastically or choreographically.

At this point it might be necessary to discard Paul Virilio’s theory of the virtual vestibule which predicted the end of movement in a life dominated by virtual spaces and relations. Our concern is here to build up a real tangible space as support for artistic and everyday experiences.

FOR AN INTIMATE CITY

A case study: Barcelona. The city still exudes its private life to the outside world. It hasn’t yet locked up its intimate features in closed boxes as is the case with Paris or London.

The numerous “staircase-kiosks” one finds around town are architectural witnesses of this reality. Those cosy ground-floor spaces mix private and public, interior and exterior spaces. The soon-to-be-extinct Barcelona kiosks represent one hundred cases of an interesting mix of people and functions.

Shops or former entrance lodges, these kiosks –not to be confused with the free-standing newspaper stands seen at the Ramblas and elsewhere- stands as relics of former days when eating sleeping or making love were linked to commerce, neighbourly conversation, urban strolls and meeting strangers. Strangers and intruders were then integrated into the private area. A street implant into a private organism.

A kiosk constitutes a minimum unit of life and activity. The purpose of the Festival Lilliput is to bridge the gap between art and life, between poetry and daily routine, so they all keep on contaminating each other.

Thus the Festival Lilliput organizes an organic system of kiosks spreading around Barcelona Madrid and other cities perhaps around the world, working as multiple micro-ventures within a global village. Our display features the global kiosk, with prevailing private deeds that oppose and contradict public space.

El Festival Lilliput com una petita utopia

Quan cada vegada menys es comparteix l’espai públic, quan les representacions artístiques són cada cop més espectaculars i filtrades pel mercat, i quan, alhora, els espais s’especialitzen fins al punt d’evitar moments de trobada entre gent que no es coneix, una exposición d’art, un festival pluridisciplinari, hauria de ser una petita utopia, un lloc impropi a la vida real, que creï les condicions per a un imaginari individual i col·lectiu. L’art pot revelar algun secret, representar allò que ens és desconegut o inventar noves formes de mostrar allò que coneixem.

A més a més de crear les condicions d’un espai poètic per a la nostra contemplación i participació, volem promoure un lloc on el simbolisme estructuri la nostra comunitat; una realitat paral·lela que ens faci venir ganes de conquerir els darrers racons lliures de la nostra societat determinista i així invertir en trobades fortuïtes i beneficiar de l’atzar.

La meva pregunta és com ocupem un espai. I com l’espai s’ocupa de nosaltres, ens conforma a ell, ens obliga a interactuar-hi. Com un espai donat, imposat, codificat i privatitzat es converteix en un espai obert a la nostra apropiación individual i col·lectiva.

Una hipòtesi: l’espai no és una dada preexistent, més aviat es construeix a mesura que el penetrem mentalment, físicament, plàsticament, coreogràficament.

Per anar comprovant-la, ens serveix descartar momentàniament la teoria del vestíbul virtual de Paul Virilio, que anunciava la fi del moviment dins una vida on predominaven els espais i les relacions virtuals. Aquí el que ens interessa és la construcció real d’un espai tangible com a suport d’experiències artístiques i quotidianes.

PER UNA CIUTAT ÍNTIMA

Un cas d’estudi: Barcelona. La ciutat continua traspuant la seva vida privada a l’exterior. Encara no ha guardat els trets de la seva intimitat en caixes tancades amb set claus, com París o Londres.

Testimonis arquitectònics d’aquella realitat són els numerosos “quioscos d’escala” dels seus barris; aquests baixos acollidors que barregen espais privats i públics, interiors i exteriors. Ara, en via d’extinció programada, els quioscos de Barcelona representen uns cent casos de confusió d’usos i mescla de gent.

Botigues o antigues porteries, aquests quioscos –no els hem de confondre amb aquells on es venen diaris en estructures autònoms a les Rambles i altres carrers- són les reliquies de temps antics en els quals les funcions de menjar, dormir, estimar, estaven unides a les de vendre, comprar, discutir entre veïns, passejar pel carrer, trobar un desconegut. L’intrús i l’estranger eren integrats a l’esfera privada. Un implant públic en un organisme privat.

Un quiosc constitueix una unitat mínima de vida i activitat. El Festival Lilliput aposta per apropar l’art de la vida, la poesía de la quotidianitat, perquè se segueixin contaminant.

Així doncs, el Festival Lilliput reuneix un sistema orgànic de quioscos disseminats per Barcelona, Madrid i altres ciutats potser al món, amb un funcionament de múltiples microempreses dins el barri global. La manifestació pren la forma del quiosc global, en el qual predominen accions íntimes en contradicció amb l’espai públic friccionant-se amb ell.

Patricia Ciriani
Barcelona, 2009