El Festival Lilliput com una petita utopia

Quan cada vegada menys es comparteix l’espai públic, quan les representacions artístiques són cada cop més espectaculars i filtrades pel mercat, i quan, alhora, els espais s’especialitzen fins al punt d’evitar moments de trobada entre gent que no es coneix, una exposición d’art, un festival pluridisciplinari, hauria de ser una petita utopia, un lloc impropi a la vida real, que creï les condicions per a un imaginari individual i col·lectiu. L’art pot revelar algun secret, representar allò que ens és desconegut o inventar noves formes de mostrar allò que coneixem.

A més a més de crear les condicions d’un espai poètic per a la nostra contemplación i participació, volem promoure un lloc on el simbolisme estructuri la nostra comunitat; una realitat paral·lela que ens faci venir ganes de conquerir els darrers racons lliures de la nostra societat determinista i així invertir en trobades fortuïtes i beneficiar de l’atzar.

La meva pregunta és com ocupem un espai. I com l’espai s’ocupa de nosaltres, ens conforma a ell, ens obliga a interactuar-hi. Com un espai donat, imposat, codificat i privatitzat es converteix en un espai obert a la nostra apropiación individual i col·lectiva.

Una hipòtesi: l’espai no és una dada preexistent, més aviat es construeix a mesura que el penetrem mentalment, físicament, plàsticament, coreogràficament.

Per anar comprovant-la, ens serveix descartar momentàniament la teoria del vestíbul virtual de Paul Virilio, que anunciava la fi del moviment dins una vida on predominaven els espais i les relacions virtuals. Aquí el que ens interessa és la construcció real d’un espai tangible com a suport d’experiències artístiques i quotidianes.

PER UNA CIUTAT ÍNTIMA

Un cas d’estudi: Barcelona. La ciutat continua traspuant la seva vida privada a l’exterior. Encara no ha guardat els trets de la seva intimitat en caixes tancades amb set claus, com París o Londres.

Testimonis arquitectònics d’aquella realitat són els numerosos “quioscos d’escala” dels seus barris; aquests baixos acollidors que barregen espais privats i públics, interiors i exteriors. Ara, en via d’extinció programada, els quioscos de Barcelona representen uns cent casos de confusió d’usos i mescla de gent.

Botigues o antigues porteries, aquests quioscos –no els hem de confondre amb aquells on es venen diaris en estructures autònoms a les Rambles i altres carrers- són les reliquies de temps antics en els quals les funcions de menjar, dormir, estimar, estaven unides a les de vendre, comprar, discutir entre veïns, passejar pel carrer, trobar un desconegut. L’intrús i l’estranger eren integrats a l’esfera privada. Un implant públic en un organisme privat.

Un quiosc constitueix una unitat mínima de vida i activitat. El Festival Lilliput aposta per apropar l’art de la vida, la poesía de la quotidianitat, perquè se segueixin contaminant.

Així doncs, el Festival Lilliput reuneix un sistema orgànic de quioscos disseminats per Barcelona, Madrid i altres ciutats potser al món, amb un funcionament de múltiples microempreses dins el barri global. La manifestació pren la forma del quiosc global, en el qual predominen accions íntimes en contradicció amb l’espai públic friccionant-se amb ell.

Patricia Ciriani
Barcelona, 2009