El Festival Lilliput como una pequeña utopia
Patricia Ciriani
Directora
Cuando cada vez menos se comparte el espacio público, cuando las representaciones artísticas son cada vez más espectaculares y filtradas por el mercado, y cuando, a la vez, los espacios se especializan hasta el punto de evitar momentos de encuentro entre gente que no se conoce, una exposición de arte, un festival pluridisciplinar, debería ser una pequeña utopía, un lugar impropio a la vida real, que cree las condiciones para un imaginario individual y colectivo. El arte puede revelar algún secreto, representar lo que nos es desconocido o inventar nuevas formas de mostrar lo que conocemos.
Directora
Cuando cada vez menos se comparte el espacio público, cuando las representaciones artísticas son cada vez más espectaculares y filtradas por el mercado, y cuando, a la vez, los espacios se especializan hasta el punto de evitar momentos de encuentro entre gente que no se conoce, una exposición de arte, un festival pluridisciplinar, debería ser una pequeña utopía, un lugar impropio a la vida real, que cree las condiciones para un imaginario individual y colectivo. El arte puede revelar algún secreto, representar lo que nos es desconocido o inventar nuevas formas de mostrar lo que conocemos.
Además de crear las condiciones de un espacio poético para nuestra contemplación y participación, queremos promover un lugar donde el simbolismo estructure nuestra comunidad, una realidad paralela que nos dé ganas de conquistar los últimos espacios libres de nuestra sociedad determinista y así invertir en encuentros fortuitos y beneficiar del azar.
Mi pregunta es: cómo ocupamos el espacio. Y cómo el espacio se ocupa de nosotros, nos conforma, nos obliga a interactuar con él. Cómo un espacio dado, impuesto, codificado y privatizado se convierte en un espacio abierto a nuestra apropiación individual y colectiva.
Una hipótesis: el espacio no es un dato preexistente, más bien se construye a medida que lo penetramos mentalmente, físicamente y plásticamente, coreográficamente.
Para ir comprobándola, nos sirve descartar momentáneamente la teoría del vestíbulo virtual de Paul Virilio, que anunciaba el fin del movimiento dentro de una vida donde predominaban los espacios y las relaciones virtuales. Aquí lo que nos interesa es la construcción real de un espacio tangible como soporte de experiencias artísticas y cotidianas.
POR UNA CIUDAD ÍNTIMA
Un caso de estudio: Barcelona. La ciudad continúa rezumando su vida privada al exterior. Aún no ha guardado los rasgos de su intimidad en cajas cerradas con siete llaves, como París o Londres.
Testimonios arquitectónicos de aquella realidad son los numerosos "quioscos de escalera" de sus barrios; estos bajos acogedores que mezclan espacios privados y públicos, interiores y exteriores. Ahora en vía de extinción programada, los quioscos de Barcelona representan unos cien casos de confusión de usos y mezcla de gente que queremos valorizar.
Publicado en Teatron (Barcelona) en diciembre 2010.
Enlaces:
UN ALTRE COMERÇ ÉS POSSIBLE
Manuel Delgado
Manuel Delgado
Institut Català d’Antropologia
Universitat de Barcelona
Entre els anys 2002 i 2004 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va encarregar a un grup d’investigadors de l’Institut Català d’Antropologia -dirigits per Joan Bestard i amb col·laboradors com ara Flora Muñoz, Nadja Monnet o Gerard Horta- una recerca sobre aquesta forma d’habitacle que, ubicada a l’entrada de determinats edificis de pisos, a partir de finals del segle XIX va servir per aixoplugar la vivenda dels empleats de finques urbanes, és a dir dels porters i les porteres. El destinatari final d’aquell treball fou l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, depenent del Centre d’Estudi i Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat, que el va publicar dins la col·lecció Temes de Cultura Popular sota el títol Les porteries de Barcelona. Entre l’espai públic i l’espai privat.
Molts d’aquests llocs estudiats tan singulars, testimonis d’una certa forma de relació veïnal, han desaparegut amb els anys. Alguns d’ells, en canvi, han anat pervivint reconvertits en petits quioscs que, al vestíbul d’algunes escales de Ciutat Vella sobre tot, s’han sumat a altres microestabliments ja existents consagrats a tota mena de petit comerç: joieries, estancs, venda de premsa..., que representen encara el que constitueix una forma literal de comerç de proximitat, un comerç que els veïns podien i poden encara trobar en sortir de casa seva o en passant, oberts, estimuladors d'una sociabilitat directa i personal que es desenvolupa, sempre literalment, a peu de carrer. Aquests espais estan condemnats a desaparèixer per l'aplicació de normatives paisatgístiques municipals que els consideren obsolets i indignes de continuar existint.
Com una forma de reaccionar davant aquesta perspectiva, i continuant també la recerca del CCCB sobre les porteries, el Festival Liliput inicia, a partir del proper 15 d'octubre, una proposta formulada ara de la mà del treball de videoartistes, performers, artistes plàstics..., en una expressió de l'aliança al mateix temps creativa i militant d'artistes i antropòlegs urbans. L'organitza l’Institut Català d’Antropologia i sota la direcció de la curadora Patricia Ciriani.
Al llarg dels dies que durarà l’esdeveniment, la recreació artística de diversos d’aquests indrets intentarà suscitar una discussió pública a propòsit de diverses qüestions. La primera és, naturalment, d’índole patrimonial, en aquest cas relativa a fins quin punt mereixen desaparèixer espais amb un valor històric i social certament important, testimonis d’una determinada forma de cohabitar que potser mereixeria ser rescatada. Ara bé, el projecte no és una mera vindicació melangiosa de formes de vida social malauradament depassades ni l’exaltació de llocs de valor arquitectònic moltes vegades ben notable. El Festival Liliput no és el resultat d’una indagació arqueològica, ni una exaltació romàntica d’allò venerable pel simple fet de ser vell. Ben al contrari.
Més enllà de la reivindicació patrimonial, el Festival Liliput i la tasca al mateix temps formal i teòrica que proposa se situa en una altra tessitura: la de preguntar-nos com s’entén que unes institucions que permanentment ens conviden al reciclatge de gairebé tot en nom dels valors abstractes de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic, s’abandonin tan fàcilment a la destrucció d’indrets que, de banda del seu valor testimonial, estan sent utilitzats i podrien ser utilitzats encara més per un petit comerç al que es condemna a la desaparició o es llença, al peu de la lletra, al carrer, és a dir a la venda informal.
Aquest tipus d’indrets que el “Barcelona posa’t guapa” sentencia a mort en nom de tota mena de raons urbanístiques, econòmiques i higièniques, podrien servir, un cop reformats si cal, per continuar exercint una funció encara pertinent: la de demostrar la possibilitat d’un punt intermedi i de trànsit entre diferents tipus d’espai comercial. Dit d'una altra forma, per demostrar que entre les botigues estàndard més o menys grans i el top manta hi ha una opció per fer accessible al dret al comerç a determinades persones que no estan en condicions de fer grans inversions en llogar i habilitar altre tipus d’espais. Així, lluny d’encarnar una modalitat decadent d’activitat comercial, el petit quiosc, a punt de desaparèixer per decret, podria representar una alternativa viable tant per l’actual model de tenda com per formes de comerç que les lleis i les normatives persegueixen. Lluny de representar el passat, esdevendria la prova evident que realment altre comerç és possible.
Amb el Festival Liliput, l’art i l’antropologia urbana volen posar de manifest que la seva vocació no és sols la de treballar l'un amb les formes i l'altra amb les dades. També és fer un cop de mà a l'hora de reflexionar de forma pública i compartida i actuar després- a propòsit d'allò de què està fet el present de la nostra vida en societat i també a propòsit de en què voldríem que consistís llur futur, un futur que és el nostre.
Barcelona, 2009.
The Festival Lilliput as a little utopia
Patricia Ciriani
Directora
Patricia Ciriani
Directora
When public space is less and less partaken by all, when art forms are all the more show-business filtered by the market, while space tends to be extremely functional so as to thwart strangers from getting together, an art exhibition should be a little utopia. A place where real life is unwelcome while individual or collective imagination is furthered. An exhibition may reveal some secret, represent the unknown or invent new forms of showing the well-known.
Besides from fostering poetic spaces destined for contemplation and participation, we wish to promote a place where symbolism structures our community; a parallel reality that would make us want to conquer the last free recesses of our determinist society, so as to allow for casual encounters relying on chance.
I ask the following question: How do we occupy space? And how does space take a hold of us, how does it mould us by forcing us to interact with it. How a given space, albeit imposed, codified and privatized, can be appropriated individually and collectively.
Hypothesis: Space is not an existing fact; it rather develops and takes form as we penetrate it whether mentally, physically, plastically or choreographically.
At this point it might be necessary to discard Paul Virilio’s theory of the virtual vestibule, which predicted the end of movement in a life dominated by virtual spaces and relations. Our concern is here to build up a real tangible space as support for artistic and everyday experiences.
FOR AN INTIMATE CITY
A case study: Barcelona. The city still exudes its private life to the outside world. It hasn’t yet locked up its intimate features in closed boxes as is the case with Paris or London.
The numerous “staircase-kiosks” one finds around town are architectural witnesses of this reality. Those cosy ground-floor spaces mix private and public, interior and exterior spaces. The soon-to-be-extinct Barcelona kiosks represent one hundred cases of an interesting mix of people and functions we wish to dignify.
Published in Teatron (Barcelona) in December 2009.
